Conte 2: Un cor per dir-te t'estimo
Un dia, vaig veure en un programa de la televisió com fer piruletes. Com que ja era molt tard, vaig anar a dormir, però tenia l’idea de crear aquells dolços el dia següent. I al posar-me al llit, el pare em va dir que podia fer-los, però que anés amb compte.
El despertador sonava, i jo mig adormida, encara em pensava que estava somiant. Em vaig girar, i en veure que l’hora que era, en un tancar i obrir d’ulls, ja estava llevada.
Estava sola a casa, ja que els meus pares eren a treballar i jo tenia vacances. A la taula ja estava preparat un suc de taronja, i uns croissants que havien dut de la pastisseria.
Quan ja vaig haver acabat i tenia la panxa plena, vaig agafar el pots dels caramels que la mare m’havia dit que podria utilitzar, ja que sinó es podririen, i en vaig treure els embolcalls, un a un, i cap al microones directe! 750w i 30 segons, van ser suficients com per desfer les llaminadures, poder-les deixar al paper vegetal amb la forma que volia, i posar-ne el pal. Una d’elles, la de maduixa, la vaig fer amb forma de cor.
Tot allò, em va recordar aquell estiu.
L’Abel tenia els ulls marrons, era alt i prim. Tenia el pel morè i com diuen alguns, afro. Era simpàtic i molt amable, però sobretot es feia estimar.
La nostra història havia començat el dia que els meus avis havien comprat el mas a Prades. Allà hi havia uns veïns, que ja feia més anys que estaven allà. Aquests tenien dos fills, el Dídac, que tenia 5 anys i un altre que estava encara a la panxa de la Júlia, la seva mare. Els meus avis es van anar a presentar de seguida, i en pocs dies, ja s’havien fet tan amics, que semblava que es coneixien de tota la vida.
Ell va néixer aquell any, i jo al cap de dos o tres, i quan ja érem més grans, sempre jugàvem junts.
Havien passat uns anys de tot això, i quasi ja no ens veiem, com que a l’escola cada vegada hi havia més deures i exàmens no teníem temps d’anar al tros, i la nostra amistat, ja estava cada vegada més distanciada.
Un estiu van venir els meus cosins d’Andorra, la Maïte i l’Isidre. Estàvem tots tres a la piscina quan de sobte va aparèixer ell i el seu germà. Llavors vaig notar una cosa estranya dins meu. Només tenia deu anys, però vaig saber reconèixer que m’agradava.
Vam estar jugant una estona, fins que va ser l’hora de dinar. Ens vam acomiadar amb un somriure que feia anys que no veia i tota contenta vaig anar fins a casa.
Els dies passaven, i els meus cosins ja havien marxat. L’estiu es va acabar al cap de poc, però aquell va ser el principi, del que em passaria al cap de tres anys:
Era 19 de juliol, i feia moltíssima calor. Aquell dia el meu avi feia setanta-un anys, i tota la família vam anar a celebrar-ho.
Jo estava jugant, quan vaig veure un cotxe que no reconeixia, i que no havia vist mai. Van baixar quatre persones, i si, una d’elles era l’Abel. No sabia que fer, fins que vaig decidir anar a saludar els seus pares, i aprofitant l’avinentesa mirar-lo a ell, de reüll.
Estava més maco que mai, portava uns pantalons curts, i una samarreta de màniga curta que li ressaltava els braços treballats que tenia. Quan van marxar, que ja era hora de dinar, l’àvia va servir la paella que havia fet, i ens varem fer un tip de menjar.
Allà a les sis, la gent va començar a marxar, i no passaven de dos quarts, que ja no hi havia ningú més que els avis, la mare i jo. Així que vaig decidir d’anar a fer un tomb amb bici pel mas, i aprofitar per veure els cavalls de l’altre veí, que té una hípica. Vaig fer-ne fotos, i després camí cap a la bassa. No anava per banyar-me, sinó per estar una estona tranquil·la, amb els peus en remull.
No vaig trigar ni un segon en descalçar-me i posar les cames a l’aigua, quan es va sentir un gos que venia, acompanyat per algú que el cridava perquè no s’escapés. Primer va venir l’animal a jugar amb mi, i després va venir l’Abel:
- Em puc assentar amb tu?- va preguntar -.
- Oi tant! Fes, fes! – vaig respondre tímidament -.
Vam estar parlat una estona de l’institut, i de les coses que ens havien passat aquells darrers anys, i vam recordar antics records que feia temps que no sentia. Va ser la millor tarda de la meva vida.
Al cap de mitja hora, vaig sentir com em cridaven. Ens vam acomiadar, i vam quedar que el dia següent, a les deu, estaríem al garrofer que hi ha uns quants metres de la casa, ja que aquella setmana, jo havia decidit de quedar-me a dormir allà, perquè no volia estar més temps a casa, sola i sense fer res, ja que ma mare treballava.
Eren les nou del matí, i el so d’un gall ja feia estona que molestava, i vaig llevar-me. L’àvia m’havia deixat una nota;
“He anat a caminar amb la Júlia, i tornaré sobre les onze. Al moble hi ha pa que ha portat l’avi, magdalenes i rosquilles de les que faig jo, i ja saps que pots agafar el que vulguis de la nevera. Per cert, hi ha Cacaolat al rebost i sucs també si en vols. El Paparike (com li diem al meu avi) està a l’ateneu de Tarragona, i no tornarà fins tard, o sigui que no et preocupis. Si vas a la piscina, ves amb compte. Hi han les ales i les olleres de nadar a la capsa de la depuradora, i el banyador i la tovallola, estan estesos a fora. Ah! Dona de menjar als gats, que ja saps on és.
Petonets,
La teva àvia preferida”
Quan ja la tenia llegida, hem vaig canviar i fer l’esmorzar, i el temps que hem quedava, el vaig dedicar a cosir una faldilla que se m’havia estripat per un costat, i amb una mica de sort, la podria utilitzar.
Faltaven cinc minuts per les deu, i amb un tres i no res, estava al garrofer. Era immens, i era un lloc màgic, ja que les arrels tenien formes extravagants, que feien de bancs, i hi havien flors de tots colors. Les papallones es passejaven per allà, com si fossin fulles que cauen de l’arbre, i els ocells cantaven com els àngels. Al sentir un ca, vaig deduir que era ell, i de seguida, com aquell qui no vol la cosa, estava damunt d’una de les branques. L’Abel va pujar, i es va assentar al costat meu. Em va dir bon dia i em va portar un farcellet. Jo, contentíssima, el vaig obrir i en extreure’n un altre embolcall protector, vaig descobrir una fotografia nostra de feia deu anys, amb un marc que havíem fet de galets i sopa d’estrelletes, pintat i enganxat a ma. Llavors, dins meu, van passar milers d’imatges i sentiments, i no se’m va acudir res més, que fer-li una abraçada, que feia anys que no ens fèiem. Ell, en contes de negar-la, com jo m’esperava, va abraçar-me molt més fort, i em va dir a cau d’orella, que per molt que ho sembles, mai m’havia oblidat, que eren masses experiències les que havíem viscut junts.
Vam parlar un munt d’estona, i vam decidir d’anar a les oliveres. Intentant pujar a la que sempre pujàvem, com un nadó aprèn a caminar, em vaig caure i em vaig pelar els genolls. De seguida, en veure-ho, em va socórrer; amb un mocador, em va treure la mica de sang que tenia i em va ajudar a aixecar-me. Va pujar-me a la seva bici i ell també s’hi va assentar. Vam fer camí fins a casa, i em va dir, que sobretot m’aguantés a ell, que podria caure. Quan ja hi estàvem, de seguida em va baixar i acompanyar fins a la cadira del pati.
Allà hi havia una pica, on normalment netegem els caragols, i una tovallola, que de seguida ell va mullar i va curar-me la ferida. En tot això les dones ja havien arribat, i ja m’havia posat tiretes.
Una altra cosa no, però la meva àvia té un do, el de convèncer a la gent, i aquest cop en va saber treure’n profit, ja que es van quedar a dinar l’Abel i la seva mare. I ens vam passar tota la tarda junts, parlant, i quan ja es va fer fosc, vaig anar a buscar les gandules i ens varem estirar tots a fora, a mirar les estrelles, i la lluna plena que hi havia. Va ser un moment meravellós, i evidentment, nosaltres estàvem junts. Jo tenia moltíssima son, i sense voler, em vaig adormir a les seves espatlles. Vaig notar un petó al front, i algú em deia bona nit. El dia següent, em va despertar el soroll d’un animal, però no era un gall, ni un gos, tampoc un gat, era un cavall. Però que hi feia allà?
Doncs resulta que l’Abel, tenia un cavall, i com que sabia que a mi m’agradaven molt, el va portar perquè muntés, i em va fer molta il·lusió.
Tot això, és un resum de tot el que va passar aquell estiu, ja que vam fer moltes coses, i encara volíem fer-ne més que es van quedar en somnis.
Ja tenia les piruletes seques, i llestes per menjar. I com que tornava a ser estiu, sense pensar-ho dos vegades vaig dir-li a l’àvia que aquella setmana em quedaria al mas.
I quan hi vaig anar, el vaig anar a buscar de seguida, i li vaig donar aquell dolç amb un cartellet que hi deia: t’estimo.
